El meu nom Laura
Avui ha estat el meu primer dia d’àrab. I ha estat tan primer dia que no puc ni escriure el meu nom, per això l’escric tal com seria la traducció literal de l’àrab.
El meu nom Laura
Però sé set lletres, que són aquestes:
I algunes paraules, que són aquestes:
El professor ens ha portat el Petit Príncep en àrab perquè veiéssim que els interrogants van del revés i les comes cap per avall. I la noia del meu costat col·lecciona petits prínceps en tots els idiomes que sap, igual que jo. En el meu cas són poquets. En tinc tres i el rus no conta perquè un dia vaig intentar llegir-lo amb el diccionari al costat i no vaig entendre res de res.
El primer dia d’un idioma és màgic. Tornes a tenir tres anyets i no saps escriure, i t’equivoques amb les lletres, les fas al revés, tortes i no ets capaç de construir res coherent.
Encara ets més petit. No saps parlar. Pronuncies malament, dubtes, no recordes les paraules i te les inventes. El primer dia no s’escriu. Només es parla. No tens referències i t’equivoques, llançes paraules de memòria, tal com et sonen. A la babalà. Que resulta que és una expressió àrab.
I després aprens la primera paraula i la primera lletra i les pots reconèixer i les escrius. Et sents feliç, sents una alegria irracional i desesurada que et fa riure i repetir la paraula una i mil vegades. Perquè és la teva primera paraula i sembla que ja puguis dir-ho tot amb aquelles quatre lletres.
Vull més i més primers dies de moltes llengües. Perquè hi ha poques coses millors que tornar a ser un nadó ignorant i patós. I perquè és bonic començar des de zero, on sigui i com sigui. És bonic.
