“Los viejos del lugar calculaban casi con exactitud el frío sin termómetro alguno: si había niebla helada, quería decir que fuera hacía cuarenta grados bajo cero; si al expulsar e aire este salía con un silbido pero aún no costaba respirar, significaba que hacía cuarenta y cinco grados; pero si la respiración era ruidosa y faltaba el aire, entonces era 1ue estábamos a cincuenta grados. Por debajo de los cincuenta y cinco un escupitajo se helaba en el vuelo.”
La contraportada del llibre i Google diuen que Valmar Shalàmov va néixer al 1907 a la ciutat de Volgoda, Rússia. Va ser periodista, advocat, escriptor i poeta. La seva postura crítica amb el règim d’Stalin el va convertir en una víctima de les purgues del dictador. Shalàmov va passar 17 anys de la seva vida condemnat als camps de treballs forçats de Sibèria.
“Mi chaquetón hecho jirones, la chaqueta mugrienta y sin botones, que deja al descubierto un cuerpo sucio marcado por las llagas de las picaduras de los piojos; las tiras de trapo que me cubren los dedos de las manos, el calzado de esparto en los pies, esparto a sesenta grados bajo cero, los ojos inflamados del hambre, los huesos que asoman por todas partes…”
Sota el títol aparentment innocent de Relatos de Kolimá, l’autor recull una sèrie de narracions curtes, a vegades amb argument i personatges, a vegades una simple descripció del paisatge, de la vida dels presoners, les malalties o les misèries.
A Kolimà l’home deixa de ser home i passa a ser una bèstia famolenca, malalta i cansada. L’excés de treball i les duríssimes condicions li esborren les il·lusions, les esperances i els sentiments. Al gulag reina sempre la llei del més fort. Des de les màfies organitzades als petits lladregots que roben i apallissen als més dèbils.
Perseguit, reprimit, malalt i titllat de boig per molts, Shalàmov s’enfrontà a les dificultats d’explicar l’horror amb un estil brillant, basat en petits flashos que revelen escenes de la vida quotidiana dels treballadors al camp. Així, l’horror no es narra en tota la seva magnitud sinó que es deixa entreveure pessic a pessic, relat a relat. Cada una de les escenes que Shalàmov evoca és colpidora, dolorosa, odiosa, terrible. Dolça a vegades.
Com. El que un no entén quan arriba a l’última pàgina és com.
Com enmig de la gana, de les 16 hores diàries de treball a la mina, del fred, de les màfies i els abusos de militars i presoners, com enmig de Kolimà, Shalamov va trobar en els contes de Saint-Exupéry i en un grapat de poemes, la clau per sobreviure, sortir i explicar-ho.
