Aquesta nit he somiat que un escarabat negre i lluent es passejava alegrement per sobre d’una plata d’arròs de la mida d’una taula de bufet. Possiblement el somni és conseqüència d’haver-ne vist un ahir i l’altre fa dues nits. Massa en tan poc temps. Ja em perdonareu, la meva única fòbia: els escarabats.
Els ulls humits i ansiosos, el cor gastat, no cansat però sí buit. De vegades.
Hi ha coses que s’acaben, d’altres marxen. A vegades marxes tu, o jo. N’hi ha que segueixen, o que canvien. N’hi ha que sempre han estat, i sempre hi seran. Com a mínim mentre hi hagi reproductors de K7.
No hi és a Youtube. Increïble. O no. Potser només hi és en K7 (sé que no).
L’haureu de llegir. Apa.
Els ulls em pesen, tot està tan malament,
ningú m'espera, però aquest so em fa sentir bé.
Va trepitjan vides senceres, la maleïda soledat,
asseguda a les voreres, mentre el músic va tocant
Res no importa, passaré la nit aquí
tanqueu la porta, i serviu-me'n un per mi
Entre jocs de mirades, buscant resposta al seu reclam,
atrapat en aquesta barra, només la vull recordar
Vull una altra copa, i la mateixa cançó
maleïda melodia, però aquest cop la vull més fort
més fort
No m'importa, no em fa res ser un perdedor
però a aquestes hores, deixeu-me sol amb la cançó
Que lluny són tots aquells dies!
només ens queda el seu record;
del que un dia era una noia,
només en queda la cançó
I això, va trepitjant vides senceres, la maleïda soledat, asseguda a les voreres…
