I quines dues setmanes… per aquí ha passat de tot. Entre altres coses, he retrobat amics que… nens no sabeu com us trobo a faltar, ha passat un munt de vi i bastant de Martini. Un munt de fred i de cançons i de moments tan màgics que encara sento calfreds quan hi penso.
I ja no puc tornar a Holanda però és igual perquè aquells dos/tres dies allà han valgut per tots els cops que no pugui tornar.
I no he llegit gens però m’he barallat amb Paris, ens hem reconciliat, ens hem tornat a barallar.
I avui hi havia una llum blava que no puc descriure.
I des de l’esplanada de Trocadero la Torre Eiffel estava enfonsada amb la boira i semblava que podies agafar la cúpula dels Invàlids només allargant el braç i acariciar les teulades punxegudes de xemeneies fumejants amb la punta dels dits.
I sí, els negres agitaven els seus aros plens de figuretes de la Dame de Fer cridant “3 a 1 euro!” i el noi amb ulleres, aquell tan jove que viu al carrer seguia assegut al costat de la boca del metro abraçant el seu gosset castany amb les mans cascades pel fred, enfonsant el nas en l’abric per donar una mica de calor a la pobra bestiola.
I penso que em queden dos dies aquí i sé que la trobaré a faltar, aquesta ciutat orgullosa i arrogant, que deixa que l’admiris de lluny i que et salta al coll quan menys t’ho esperes.
I sí, un cop més, ens hem reconciliat.
