o para cuando las cosas van mal, que viene a ser lo mismo.
1. American Pie, Don McLean. 1971
Sí, sé que es de los 70, pero hay una explicación. Es ese aire sesentero, ese estribillo pegadizo, ese comienzo tan dulce y esa letra que es absolutamente todos los argumentos que pueden darse en contra de una guerra. Es un grito a la vida, a la música y al arte. Y es mi canción favorita.
2. Cerebros destruidos, Eskorbuto.
No sé l’any, pero seria allà als 80, quan a espanya hi havia punk, rock’n roll, cervesa, droga i (encara k sembli mentida amb aquestes pintes) sexe 
I és la cançó bdeeeegcsss x excel·lència
3. Thunder Road, Bruce Springsteen. Directe a Bcn, Palau St Jordi (gira del Rising)
Perquè és en directe com s’ha de sentir al Boss. I prou. Perquè una cançó que comença així no necessita presentació.
The screen door slams
Mary’s dress waves
Like a vision she dances across the porch
As the radio plays
Roy Orbison singing for the lonely
Hey that’s me and I want you only
Don’t turn me home again
I just can’t face myself alone again
Don’t run back inside
darling you know just what I’m here for
So you’re scared and you’re thinking
That maybe we ain’t that young anymore
Show a little faith, there’s magic in the night
You ain’t a beauty, but hey you’re alright
